domingo, 12 de agosto de 2012

Parc Natural de Mondragó


La zona del Parc Natural de Mondragó està configurada majoritàriament per calcarenites que formaven part d'esculls miocènics, les quals estan disposades de manera horitzontal. Sobre aquests materials es troben, de forma localitzada, formacions quaternàries de terra rossa (sòls rogencs pel contingut en òxids de ferro). Al fons dels barrancs i estanyols hi ha formacions al·luvials actuals, que configuren dipòsits llimosos i d'aiguamoll.

Al litoral s'aprecia la presència d'acumulacions corresponents a les platges fòssils plio-pleistocèniques. Al fons de les cales, els dipòsits reduïts d'arena actual configuren petites acumulacions quasi dunars.

El Parc de Mondragó està enclavat en una de les zones mes xèriques de Mallorca. Té un clima semiàrid amb una mitjana anual de 16.9 ºC i una mitjana anual de precipitacions de 450 mm.

La flora i la vegetació

Mondragó presenta una varietat de paisatges on destaquen les següents comunitats:
- La garriga d'ullastre (també coneguda amb el nom de màquia) s'estén a Mondragó seguint la costa, especialment a la part més rocallosa. Compta amb les següents espècies principals: el pi i la mata, l'estepa llimonenca i l'aladern de fulla estreta. És una formació vegetal molt important a les Illes, ja que ocupa una gran part del territori natural, estant perfectament adaptada a les condicions climàtiques mediterrànies, amb una eixugor estiuenca molt forta i llarga.
- El savinar costaner es caracteritza per ésser ric en un arbust, la savina, la qual se situa sempre propera a la mar. La destrucció que ha sofert en els darrers anys el litoral a les Illes Balears i, en general, al Mediterrani occidental ha obligat a protegir els darrers reductes de savinar costaner existents i a incloure l'espècie en el Catàleg Balear d'Espècies Vegetals Amenaçades (amb la qual cosa es protegeix legalment).
- Les comunitats de zones humides són les més valuoses del Parc, per la seva escassetat al litoral de Mallorca. L'herbassar de Ruppia maritima es troba a les aigües salobroses de s'Amarador i de ses Fonts de n'Alis. El salicornar, o comunitat de cirialeres, creix a les voreres dels dos estanyols. El canyissar, que conté una bona població de canyet i alguns peus de bova, envolta completament l'estany de s'Amarador; a ses Fonts de n'Alis el canyet es escàs.
- A la meitat del barranc de s'Amarador es troben restes d'alzinar. Aquest tipus de bosc resta molt fraccionat avui dia a la zona i quasi sempre s'acantona a torrents o indrets protegits i una mica humits. A més de l'alzina, hi podreu veure espècies com el xuclamel, el cirerer de Betlem o l'esparraguera d'ombra.
- Al llarg de la costa mallorquina trobam el particular ecosistema dels roquissars marítims, caracteritzat per unes condicions ambientals molt definides. El substrat rocós i, sobretot, la influència de la mar, fan que roques i penyals litorals es cobreixin de plantes que es disposen segons llur resistència als vents carregats d'aigua salada. A alguns indret, els arbusts adopten una forma molt característica "en bandera", resultat que les gemes apicals, més exposades, es van cremant amb els vents salobrosos i creixin només les branques a la part posterior de la planta, donant-li un aspecte ajagut. 
Les plantes més voranes de l'aigua són molt específiques i moltes d'elles tenen a fulles i tiges mecanismes especials d'evacuació de les sals.
L'índex d'endemicitat d'aquests llocs és molt alt. Les saladines i els socarrells en són bons exemples. Algunes espècies tenen àrees de distribució tan petites que són exclusives d'una caleta o d'uns pocs metres de roquissar.
El fonoll marí, altra planta que sempre propera a la mar, és apreciada a l'illa per la seva comestibilitat, i amb ella es confecciona una espècie de conserva en vinagre destinada a acompanyar determinats menjars.
- Altres formacions vegetals presents són la garlanda, el xiprell i el romaní. No és a Mondragó una comunitat freqüent i es troba als indrets més escarpats dels barrancs. La vegetació dunar es troba especialment a la platja de s'Amarador, on hi ha una major extensió d'arena. Sense trobar una estructura dunar ben desenvolupada, al parc de Mondragó hi podem observar algunes espècies pròpies de llocs arenosos, com el card marí, el lliri de platja i la flor de tot l'any.

La Fauna
No existeix un inventari exhaustiu de la fauna del parc, però una primera aproximació ens fa adonar que el grup faunística majoritàriament representat és el de les aus, amb més de 70 espècies d'aucells catalogades. Una bona part d'aquestes són aus migratòries. 
Esporàdicament es posen a prop de les basses exemplars d'àguila peixetera, procedents probablement de Cabrera.
L'observació d'aus marines com el corb marí, la gavina roja i la gavina vulgar és habitual desde qualsevol punt d'aquesta costa.
Als penyals de l'Estret del Temps, s'hi troben la tortera turca, la falzia pàl·lida, el busqueret de coa llarga i la titina de camp.
Els mamífers més rellevants són l'eriçó, la geneta, el mostel, la llebre i la rata cellarda. També es coneix una espècie de rata -pinyada d'interès: la rata-pinyada de coa llarga.
La fauna de les basses i estanys és destacable: es troben la serp d'aigua, el calàpet i peixos com les llises i anguiles -almenys a ses Fonts de n'Alis hi ha gambússia-.
S'ha constatat la presència d'alguns escarabats de la família dels tenebriònids endèmics de les Illes Balears.
Altres espècies presents són el dragó, el dragonet i la serp de garriga. La tortuga de terra està extingida a la zona de Mondragó, però des de 1985 s'estan alliberant exemplars dins un projecte de reintroducció de l'espècie.

Usos i aprofitaments dels recursos
Una part del parc es dedicava antigament al conreu, tant de secà com de reguiu, aprofitant les surgències d'aigua. Especial valor tenen les diferents construccions de pedra seca que els homes han deixat com a testimoni de les seves activitats agrícoles al llarg de la història. A Mondragó hi podreu veure barraques de roter (petites construccions de pedra seca, destinades a al vegada a vivenda i sestador per a les bísties), barraques de curucull (més petites i destinades, encara avui en dia, per arrecerar el bestiar) i sínies (màquines per treure aigua subterrània emprades per al regatge dels conreus).
La zona és coneguda des de sempre com bona per a trobar-hi bolets comestibles a l'època idònia. Aquests organismes viuen als principals ecosistemes terrestres presents, però particularment a les garrigues. Cosme Aguiló recull dits com "sa marina esclata" o "sa garriga ja rebenta" fent referència a l'explosió de vida que hi ha amb la sortida dels bolets a aquest ambient, de la qual es fa ressò la cultura popular.
Al parc es troben dues canteres abandonades d'on temps enrere s'extreia els marès per a la construccións. La seva ubicació a prop de la mar (al Cap del Moro i a s'Estret del Temps) facilitava la distribució de la pedra a altres indrets de l'illa. A l'actualitat són elements de valor paisagístic i idonis per als estudis geològics.

Bibliografia: Ruta dels espais naturals a Mallorca
Enllaços d'interès:



 
 
 
 
 
 
 
 
            
            
 
 
 
 
 


Fotografías: Kenshinja Koshinage Uraken

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.