La
zona del Parc Natural de Mondragó està configurada majoritàriament per
calcarenites que formaven part d'esculls miocènics, les quals estan
disposades de manera horitzontal. Sobre aquests materials es troben, de
forma localitzada, formacions quaternàries de terra rossa (sòls rogencs
pel contingut en òxids de ferro). Al fons dels barrancs i estanyols hi
ha formacions al·luvials actuals, que configuren dipòsits llimosos i
d'aiguamoll.
Al litoral s'aprecia
la presència d'acumulacions corresponents a les platges fòssils
plio-pleistocèniques. Al fons de les cales, els dipòsits reduïts d'arena
actual configuren petites acumulacions quasi dunars.
El
Parc de Mondragó està enclavat en una de les zones mes xèriques de
Mallorca. Té un clima semiàrid amb una mitjana anual de 16.9 ºC i una
mitjana anual de precipitacions de 450 mm.
La flora i la vegetació
Mondragó presenta una varietat de paisatges on destaquen les següents comunitats:
-
La garriga d'ullastre (també coneguda amb el nom de màquia) s'estén a
Mondragó seguint la costa, especialment a la part més rocallosa. Compta
amb les següents espècies principals: el pi i la mata, l'estepa
llimonenca i l'aladern de fulla estreta. És una formació vegetal molt
important a les Illes, ja que ocupa una gran part del territori natural,
estant perfectament adaptada a les condicions climàtiques
mediterrànies, amb una eixugor estiuenca molt forta i llarga.
-
El savinar costaner es caracteritza per ésser ric en un arbust, la
savina, la qual se situa sempre propera a la mar. La destrucció que ha
sofert en els darrers anys el litoral a les Illes Balears i, en general,
al Mediterrani occidental ha obligat a protegir els darrers reductes de
savinar costaner existents i a incloure l'espècie en el Catàleg Balear
d'Espècies Vegetals Amenaçades (amb la qual cosa es protegeix
legalment).
- Les comunitats de zones
humides són les més valuoses del Parc, per la seva escassetat al litoral
de Mallorca. L'herbassar de Ruppia maritima es troba a les aigües
salobroses de s'Amarador i de ses Fonts de n'Alis. El salicornar, o
comunitat de cirialeres, creix a les voreres dels dos estanyols. El
canyissar, que conté una bona població de canyet i alguns peus de bova,
envolta completament l'estany de s'Amarador; a ses Fonts de n'Alis el
canyet es escàs.
- A la meitat del barranc
de s'Amarador es troben restes d'alzinar. Aquest tipus de bosc resta
molt fraccionat avui dia a la zona i quasi sempre s'acantona a torrents o
indrets protegits i una mica humits. A més de l'alzina, hi podreu veure
espècies com el xuclamel, el cirerer de Betlem o l'esparraguera
d'ombra.
- Al llarg de la costa mallorquina
trobam el particular ecosistema dels roquissars marítims, caracteritzat
per unes condicions ambientals molt definides. El substrat rocós i,
sobretot, la influència de la mar, fan que roques i penyals litorals es
cobreixin de plantes que es disposen segons llur resistència als vents
carregats d'aigua salada. A alguns indret, els arbusts adopten una forma
molt característica "en bandera", resultat que les gemes apicals, més
exposades, es van cremant amb els vents salobrosos i creixin només les
branques a la part posterior de la planta, donant-li un aspecte ajagut.
Les
plantes més voranes de l'aigua són molt específiques i moltes d'elles
tenen a fulles i tiges mecanismes especials d'evacuació de les sals.
L'índex
d'endemicitat d'aquests llocs és molt alt. Les saladines i els
socarrells en són bons exemples. Algunes espècies tenen àrees de
distribució tan petites que són exclusives d'una caleta o d'uns pocs
metres de roquissar.
El fonoll marí, altra
planta que sempre propera a la mar, és apreciada a l'illa per la seva
comestibilitat, i amb ella es confecciona una espècie de conserva en
vinagre destinada a acompanyar determinats menjars.
-
Altres formacions vegetals presents són la garlanda, el xiprell i el
romaní. No és a Mondragó una comunitat freqüent i es troba als indrets
més escarpats dels barrancs. La vegetació dunar es troba especialment a
la platja de s'Amarador, on hi ha una major extensió d'arena. Sense
trobar una estructura dunar ben desenvolupada, al parc de Mondragó hi
podem observar algunes espècies pròpies de llocs arenosos, com el card
marí, el lliri de platja i la flor de tot l'any.
La Fauna
No
existeix un inventari exhaustiu de la fauna del parc, però una primera
aproximació ens fa adonar que el grup faunística majoritàriament
representat és el de les aus, amb més de 70 espècies d'aucells
catalogades. Una bona part d'aquestes són aus migratòries.
Esporàdicament es posen a prop de les basses exemplars d'àguila peixetera, procedents probablement de Cabrera.
L'observació d'aus marines com el corb marí, la gavina roja i la gavina vulgar és habitual desde qualsevol punt d'aquesta costa.
Als
penyals de l'Estret del Temps, s'hi troben la tortera turca, la falzia
pàl·lida, el busqueret de coa llarga i la titina de camp.
Els
mamífers més rellevants són l'eriçó, la geneta, el mostel, la llebre i
la rata cellarda. També es coneix una espècie de rata -pinyada
d'interès: la rata-pinyada de coa llarga.
La
fauna de les basses i estanys és destacable: es troben la serp d'aigua,
el calàpet i peixos com les llises i anguiles -almenys a ses Fonts de
n'Alis hi ha gambússia-.
S'ha constatat la presència d'alguns escarabats de la família dels tenebriònids endèmics de les Illes Balears.
Altres
espècies presents són el dragó, el dragonet i la serp de garriga. La
tortuga de terra està extingida a la zona de Mondragó, però des de 1985
s'estan alliberant exemplars dins un projecte de reintroducció de
l'espècie.
Usos i aprofitaments dels recursos
Una
part del parc es dedicava antigament al conreu, tant de secà com de
reguiu, aprofitant les surgències d'aigua. Especial valor tenen les
diferents construccions de pedra seca que els homes han deixat com a
testimoni de les seves activitats agrícoles al llarg de la història. A
Mondragó hi podreu veure barraques de roter (petites construccions de
pedra seca, destinades a al vegada a vivenda i sestador per a les
bísties), barraques de curucull (més petites i destinades, encara avui
en dia, per arrecerar el bestiar) i sínies (màquines per treure aigua
subterrània emprades per al regatge dels conreus).
La
zona és coneguda des de sempre com bona per a trobar-hi bolets
comestibles a l'època idònia. Aquests organismes viuen als principals
ecosistemes terrestres presents, però particularment a les garrigues.
Cosme Aguiló recull dits com "sa marina esclata" o "sa garriga ja
rebenta" fent referència a l'explosió de vida que hi ha amb la sortida
dels bolets a aquest ambient, de la qual es fa ressò la cultura popular.
Al
parc es troben dues canteres abandonades d'on temps enrere s'extreia
els marès per a la construccións. La seva ubicació a prop de la mar (al
Cap del Moro i a s'Estret del Temps) facilitava la distribució de la
pedra a altres indrets de l'illa. A l'actualitat són elements de valor
paisagístic i idonis per als estudis geològics.
Bibliografia: Ruta dels espais naturals a Mallorca
Enllaços d'interès:
Fotografías: Kenshinja Koshinage Uraken
