Parc Natural de Sa Dragonera

Sa Dragonera va ser adquirida pel Consell de Mallorca l'any 1987, i declarada Parc Natural pel Decret 7/1995 del Govern de les Illes Balears. Consell i Govern en comparteixen la gestió. El parc comprèn les illes de Sa Dragonera (276 ha), Es Pantaleu (2,4 ha) i Sa Mitjana (0,3 ha). A més, existeix una zona d'influència marina on el personal del Parc duu a terme tasques de vigilància i seguiment.

El medi físic

L'illa de Sa Dragonera és una prolongació de la Serra de Tramuntana. Emergeix a l'extrem sud-oest de l'illa de Mallorca i està separada d'aquesta pel Canal des Freu amb uns 780 metres d'amplària. És l'illot més gran de Mallorca, amb una longitud màxima de 3,7 km entre el Cap de Tramuntana i el Cap de Llebeig. 

L'illa presenta un relleu acusta, que cau al ponent abruptament cap a la mar en espectaculars penya-segats verticals. La costa de llevant descendeix de forma més progressiva formant caletes estretes i el portet natural de Cala Lladó. El Puig del Far Vell (na Popi) amb els seus 353 m és el punt més elevat de Dragonera; es Puig des Aucells (311 m) i es Més Alt (145 m) són altres cotes significatives.

Sa Dragonera està formada per materials calcaris. La naturalesa calcària de les roques ha motivat l'existència de diverses formacions càrstiques, como coves i avencs, de profunditat notable.

El clima de la zona és mediterrani semiàrid, amb una temperatura mitjana entre els 17ºC i 18ºC i una pluviositat mitjana anual de 350 mm. Les pluges més intenses tenen lloc entre setembre i desembre. La deficiència hídrica del sòl es fa rellevant entre maig i agost.

La flora i vegetació

La vegetació de Dragonera la conformen comunitats mediterrànies termòfiles, principalment garrigues. Alguns arbusts característics d'aquesta vegetació són les grans lletreres, l'aladern de fulla estreta i l'olivella.

Temps enrere el pinar ocupava una gran extensió, però als anys 30 va ésser estassat per part dels propietaris de l'illa. El que avui dia no es tallin pins ha propiciat que aquesta formació estigui ara en procés d'expansió.

Els penyals, són hàbitats extremadament importants quant a l'originalitat i riquesa florística de les Illes Balears. Molts endemismes són exclusius dels replans i fisures dels penyals, dels roquissars, les cingleres, les rossagueres i els pedruscalls. Les plantes que viuen a aquests ambients reben el nom de plantes rupícoles. Bona part de les espècies que hi trobam han fet d'aquests llocs uns veritables refugis on no sofreixen la pressió dels herbívors; si no existissin ovelles, i sobretot, cabres, veuríem que, amb el pas del temps, algunes es convertirien en plantes relativament freqüents a terra.

Alguns exemples de flors vistoses són la col borda, la maçanella i la violeta de penyal, que no és una violàcia com podria indicar el nom popular sinó que pertany a la família de les mongetes i altres llegums. 

S'hi poden veure individus penjats de garballó a aquestes parets. La planta es devia estendre antigament per bona part de l'illa, però la pressió que va sofrir durant anys en què era cercada pel seu ús artesà la fa ara exclusiva dels penya-segats.

Als penyals també hi podreu destriar unes grans taques blanques i carabasses. Aquestes no són més que líquens (organismes vegetals formats per la simbiosi d'una alga i un fong) que sobreviuen a aquestes roques, sense necessitar terra, gràcies a l'energia lumínica del sol i l'aigua de pluja o de la rosada que els aporta substàncies minerals dissoltes.

La zona rocallosa més litoral està colonitzada per platnes adaptades als vents carregats de sal provinents de la mara. Les saladines, el fonoll marí i els coixinets de monja són abundosos a la franja propera a la zona d'influència dels esquitxos de les ones.

També s'hi poden observar plantes d'estratègia més ruderal (adaptades a pertorbacions ambientals elevades) als voltants de les construccions humanes, camins i camps de conreus de secà.

La fauna

Les colònies d'aus marines i els rapinyaires són els aucells que més contribueixen a caracteritzar faunísticament l'ecosistema. Per la seva situació geogràfica privilegiada, sa Dragonera es també un punt estratègic singular durant la migració autumnal dels aucells.

D'entre les aus marines destaquen les colònies de gavina roja, baldritja, virot, corbmarí i noneta. La colònia de gavina vulgar és especialment elevada i ha estat objecte d'un control demogràfic des de l'any 1989 a causa de la forta incidència que té l'augment de les seves poblacions sobre altres aus.

A sa Dragonera es troba la major colónia actualment existent de falcó marí. L'àguila peixatera criava temps enrere, i actualment es pot observar amb certa freqüència pescant als voltants de l'illa.

Altres elements no menys significatius de la fauna de Dragonera són la densa població de sargantana de les Balears (amb una subespècie endèmica de l'illa) i la presència de crustacis cecs i cavernícoles, que han pogut mantenir-se aïllats a les aigües d'una cavitat relativament fonda a la qual s'accedeix per terra.

L'entorn marí

És d'un elevat valor per la varietat i la riquesa dels seus fons. S'han descrit vuit ecosistemes on destaques les comunitats coral·lígenes, precoral·lígenes i les praderes de Posidonia oceànica que s'estenen al llarg del canal que separa Dragonera de Mallorca.

S'han detectat 114 espècies d'invertebrats, amb una àmplia representació del grup dels mol·luscs i dels crustacis, i 100 espècies de peixos de les quals 20 són escasses o ocasionals.

El dofí comú i les tortugues marines són espècies de vertebrats freqüents a aquestes aigües.

Temps enrere, almenys fins al primer terç de segle, era possible trobar-hi un mamífer marí de la família de les foques, anomenat popularment vellmarí. Aquest animal s'ha extingit a les Illes Balears; la seva presència a Dragonera està documentada i es reflecteix a algun topònim de l'illa (cova del vellmarí).

L'illa des Pantaleu

Està situada entre Sant Elm i sa Dragonera, molt a prop de la costa de Mallorca. És un illot de petita extensió (2,5 ha), relleu suau (26 m d'alçada màxima) i forma arrodonida. Cobert de vegetació litoral halòfila i de garriga, acull la major colònia de virots de Mallorca.

Conservació i amenaces

La protecció efectiva de la zona del Parc Natural de Sa Dragonera demana que el seu maneig amb vista a la conservació no quedi reduït a una simple declaració i s'hi dediquin pressupost i esforços per organitzar el parc.

El Grup Ornitològic Balear (GOB) realitza cada any campanyes de censat i d'anellament d'aucells.

Els incendis són, a una zona tan seca, una amenaça evident.

 

 

Enlaces:
http://www.conselldemallorca.net/dragonera/index.php
http://www.damosunavuelta.es/2010/09/senderismo-en-mallorca-i-parc-natural-de-sa-dragonera/
http://www.mallorcaweb.com/reportajes/espacios-naturales/sa-dragonera/15/#inicicont

Bibliografia:
Ruta dels Parcs i Espais Naturals a Mallorca

La Trapa

L'any 1980 el GOB, preocupat per la manca d'espais públics i per una possible parcel·lació de la finca, adquirí La Trapa a la família Casasayas. El procés de compra va esser llarg (durà fins l'any 1990) i ajuntà els esforços de centenars de persones, col·lectius i entitats. D'aquesta manera i mitjançant una subscripció popular, la celebració de subhastes d'obres d'art, exposicions, concerts, loteria i d'altres iniciatives en benefici de La Trapa, va esser possible fer front als pagaments i aconseguir la protecció definitiva d'un dels més encisadors racons de la Serra de Tramuntana. Entre el conjunt d'institucions que col·laboren econòmicament destaquen la World Wildlife Fund (WWF), la Schweizerisches Ladeskomitee Für Vogelschutz, la International Union for Conservation of Natural Resources (UICN), la World Monuments Fund i, molt especialment, la Frankfurt Zoological Society, que, a més de col·laborar en la compra, continua donant suport econòmic a la gestió de la Reserva Natural de La Trapa.

Gestió i conservació

Des de l'any 1980, el GOB ha duit a terme feines de manteniment i restauració de La Trapa: millora del camí d'accés, neteja de les mines i canaletes, restauració de marjades..., així mateix en aquells primers anys s'encetà la restauració de l'antic monestir: s'acondicionaren la caseta dels forns i la part principal de la casa. Totes aquestes tasques, les varen fer possibles els voluntaris i diversos camps de treball.

Des de l'any 1993, gràcies a l'ajut inicial del programa LEADER, s'ha consolidat la gestió i el manteniment de la finca. S'està treballant en la restauració arquitectònica (cases, molí de sang, marges, safareig...), la recuperació agrícola i ramadera (sembra de pastura i fruiters, ús de ramat per al control de la vegetació...), la recuperació forestal i la prevenció d'incendis, l'educació ambiental (visites amb escolars i altres grups, publicacions divulgatives...), el manteniment, l'atenció als visitants, el voluntariat, etc.

Ara, i gràcies a un conveni signat amb el Consell Insular de Mallorca, es pretén dur a terme la restauració de l'antic monestir mitjançant la creació d'una escola-taller. Les cases esdevendran un refugi de muntanya, amb instal·lacions per a l'educació ambiental i per a la investigació naturalística.

L'ús públic i l'educació ambiental

La Trapa és una de les excursions més tradicionals i populars que es realitzen a Mallorca. Cada any és visitada per unes 10.000 persones. Un dels objectius del GOB és precisament que La Trapa sigui un espai obert a tots els excursionistes que vulguin gaudir de la natura i el paisatge; també s'ofereix la possibilitat d'acampar-hi.

Amb el pas dels anys, s'ha anat incrementant l'ús educatiu de La Trapa: visites d'escolars i altres grups, realització de cursets de natura, camps de treball, seminaris d'educació ambiental, programes de voluntariat, publicacions divulgatives, etc. Des del curs 997/98, gràcies a la col·laboració de l'Obra Social i Cultural de "Sa Nostra", es du a terme un nou programa educatiu adreçat als escolars de tota Mallorca. S'ofereix material didàctic als ensenyants i activitats per als grups d'escolars, perquè puguin conèixer el patrimoni arquitectònic i natural de La Trapa, així com participar en la recuperació forestal de la finca.

Situació i Característiques

La Trapa és una finca de 104 quarterades (75 hectàrees), situada a l'extrem sud-oest de la Serra de Tramuntana, just en front de l'illa de Sa Dragonera. Dista 40 km de Palma, uns 6 km de S'Arracó i 3 km de Sant Elm.

La propietat de La Trapa està formada per dues valls orientades cap a ponent, que acaben en uns penyals damunt la mar, i una petita serralada interior.

Pertany al municipi d'Andratx, el menys plujós de la Serra i un dels més àrids de Mallorca. La temperatura mitjana anual de La Trapa és de 17ºC; les precipitacions anuals, de 400 a 500 mm, molt baixes, igual que l'índex d'humitat, d'un 67%

Aquests factors condicionen un paisatge àrid i esquerp, accentuat pels diversos incendis que ha sofert La Trapa al llarg de la seva història. Amb aquest entorn contrasten les marjades verdes i fèrtils que cobreixen una de les dues valls de la finca, sobre les quals se situen les cases de La Trapa,  l'antic monestir trapenc.

Els relleus de La Trapa

Com tota la Serra de Tramuntana, els relleus de la Trapa varen ser formats fa uns setze milions d'anys per l'orogènia alpina (un període de plegament de l'escorça terrestre que originà serralades com els Pirineus, els Alps o l'Himalaia). Els plegaments de La Trapa estan orientats cap al nord-oest.

A La Trapa hi són presents els materials més representatius de la Serra: des de la mar fins a la base dels penya-segats afloren argiles i guixos del Triàssic superior (formats fa uns 200 milions d'anys). Aquesta seqüència es repeteix més amunt, fins als Puntals de La Trapa, de 460 m, fruit d'una estructura plegada, vergent al NW, de la qual la vall és el fons d'un sinclinal asimètric. Enmig, al fons de la vall, trobam dipòsits margo-arenosos de gran importància: són els dipòsits miocènics que formen les terres conrables de La Trapa.

La coberta vegetal

El paisatge vegetal de La Trapa està conformat en la seva major part per dues comunitats botàniques: la garriga d'ullastr i la garriga de romaní i xiprell.

La garriga d'ullastre es l'associació vegetal més important de la zona. És una formació alta i atapeïda on dominen els abusts de fulla perenne i dura, adaptada a la sequedat, com l'ullastre, l'aladern de fulla estreta, la ginesta borda, la mata i el garballó.

La garriga de romaní i xiprell és baixa i densa, hi dominen les espècies poca alçada i de fulla allargada i prima, com el romaní, el xiprell, l'albada i la gatova. També hi podem trobar certes orquídees (gallets petits, mosques negres, caputixna, mosques d'ase, mosques grosses...). Aquesta formació ocupa sobretot les àrees més degradades, bàsicament a causa d'incendis.

Els pins són la cobertura arbòria pròpia de les dues garrigues, però l'incendi de l'any 1994 va causar la desaparició quasi total del pinar. La seva recuperació natural avança de forma satisfactòria, encara que té en les cabres orades el seu principal enemic.

De l'alzinar, que potser en temps ocupà una major extensió, avui en resten només algunes alzines prop de les cases i dins els comellars.

Les altres comunitats vegetals de La Trapa ocupen extensions molt menors. Es desenvolupen a llocs on hi ha unes condicions ambientals especials, com la proximitat a la mar, la humitat o la manca de sol.

Una d'aquestes formacions és el carritxar, present al vessant del puig de La Trapa. Està dominat pel carritx i també s'hi troba l'aritja de muntanya, la ceba marina i la rapa blava.

A les zones més altes i ventoses apereixen els coixinets, acompanyats per l'estepa joana, la lletrera borda i el card negre.

El litoral rocos està poblat per una vegetació baixa i poc densa, on destaca la comunitat de saladines, fonoll marí i fonollassa marina.

Als grans espadats costaners es troba una singular aliança d'espècies endèmiques de les Balears, entre les quals destaquen la col de penya, la maçanella i la violeta de penyal. En canvi, als espadats de l'interior, secs i assolellats, hi podem trobar una vegetació ben diferent, amb espècies com la falzia, la morella roquera i la figuera borda.

Els ocells

A La Trapa han estat observades unes 80 espècies d'ocells, de les quals hi nidifiquen gairebé la meitat.

Destaquen pel seu interès les aus dels penya-segats costaners. El falcó marí manté als espadats una petita colònia de cria, mentre la baldritxa, subespècie endèmica de les Balears, té a una cova marina de La Trapa el seu major nucli de cria conegut a nivell mundial. D'altra banda, espècies tan interessants com l'àguila peixetera, la gavina de bec vermell i el corb marí són visitants comuns d'aquesta zona.

Als penya-segats interiors és freqüent observar algunes espècies de rapinyaires, com el xoriguer, el falcó, l'esparver i, molt excepcionalment, el voltor. També la petita oronella de penyal és un habitant d'aquests ambients.

A la garriga és on viu un major nombre d'ocells. Els més freqüents són la pàssera, la cadernera, el gafarró, el ferrerico, el vitrac, el busqueret d'abatzer, el menja mosques, el pinsà, el puput, la perdiu, el tudó i la tórtera, a més del xorrec o busqueret coa-llarga, espècie endèmica de les illes mediterrànies.

La importancia de La Trapa per a la conservació dels ocells ha estat reconeguda amb la seva declaració com a ZEPA (Zona d'Especial Protecció per a les Aus). A més d'un lloc important per a la nidificació, és també, per la seva localització, un enclau fonamental per al descans de les aus migratòries. Per tots aquests motius, el GOB va promoure la seva declaració com a Refugi de Caça, en va ser el primer de Balears. La Trapa també es una Reserva Natural Eurel (xarxa europea de reserves d'iniciativa privada), una de les primeres de tot l'Estat.

Altres animals

Dels altres grups d'animals vertebrats hi són presents amfibis com el granot i el calàpet, rèptils com el dragó i la serp de garriga, i mamífers com el conill, l'eriçó, el ratolí de rostoll, la rata negra, el mart, el mostel i la geneta. Tots ells són animals difícils d'observar.

No passa el mateix amb les cabres orades, procedents de guardes domèstiques i esdevingudes silvestres, que són molt abundants. Si bé la població de cabres de la Serra suposa una part important de la dieta dels voltors, a La Trapa (i a molt d'altres llocs) les cabres són una greu amenaça per a la conservació de les comunitats vegetals i per a la recuperació de les zones cremades.    

        

 

 

 

 

 

 

 

Bibliografia: Guia de passeig de La Trapa
Fotografies: Kenshinja Koshinage Uraken
 

Parc Natural de Mondragó

La zona del Parc Natural de Mondragó està configurada majoritàriament per calcarenites que formaven part d'esculls miocènics, les quals estan disposades de manera horitzontal. Sobre aquests materials es troben, de forma localitzada, formacions quaternàries de terra rossa (sòls rogencs pel contingut en òxids de ferro). Al fons dels barrancs i estanyols hi ha formacions al·luvials actuals, que configuren dipòsits llimosos i d'aiguamoll.

Al litoral s'aprecia la presència d'acumulacions corresponents a les platges fòssils plio-pleistocèniques. Al fons de les cales, els dipòsits reduïts d'arena actual configuren petites acumulacions quasi dunars.

El Parc de Mondragó està enclavat en una de les zones mes xèriques de Mallorca. Té un clima semiàrid amb una mitjana anual de 16.9 ºC i una mitjana anual de precipitacions de 450 mm.

La flora i la vegetació

Mondragó presenta una varietat de paisatges on destaquen les següents comunitats:

- La garriga d'ullastre (també coneguda amb el nom de màquia) s'estén a Mondragó seguint la costa, especialment a la part més rocallosa. Compta amb les següents espècies principals: el pi i la mata, l'estepa llimonenca i l'aladern de fulla estreta. És una formació vegetal molt important a les Illes, ja que ocupa una gran part del territori natural, estant perfectament adaptada a les condicions climàtiques mediterrànies, amb una eixugor estiuenca molt forta i llarga.

- El savinar costaner es caracteritza per ésser ric en un arbust, la savina, la qual se situa sempre propera a la mar. La destrucció que ha sofert en els darrers anys el litoral a les Illes Balears i, en general, al Mediterrani occidental ha obligat a protegir els darrers reductes de savinar costaner existents i a incloure l'espècie en el Catàleg Balear d'Espècies Vegetals Amenaçades (amb la qual cosa es protegeix legalment).

- Les comunitats de zones humides són les més valuoses del Parc, per la seva escassetat al litoral de Mallorca. L'herbassar de Ruppia maritima es troba a les aigües salobroses de s'Amarador i de ses Fonts de n'Alis. El salicornar, o comunitat de cirialeres, creix a les voreres dels dos estanyols. El canyissar, que conté una bona població de canyet i alguns peus de bova, envolta completament l'estany de s'Amarador; a ses Fonts de n'Alis el canyet es escàs.

- A la meitat del barranc de s'Amarador es troben restes d'alzinar. Aquest tipus de bosc resta molt fraccionat avui dia a la zona i quasi sempre s'acantona a torrents o indrets protegits i una mica humits. A més de l'alzina, hi podreu veure espècies com el xuclamel, el cirerer de Betlem o l'esparraguera d'ombra.

- Al llarg de la costa mallorquina trobam el particular ecosistema dels roquissars marítims, caracteritzat per unes condicions ambientals molt definides. El substrat rocós i, sobretot, la influència de la mar, fan que roques i penyals litorals es cobreixin de plantes que es disposen segons llur resistència als vents carregats d'aigua salada. A alguns indret, els arbusts adopten una forma molt característica "en bandera", resultat que les gemes apicals, més exposades, es van cremant amb els vents salobrosos i creixin només les branques a la part posterior de la planta, donant-li un aspecte ajagut. 

Les plantes més voranes de l'aigua són molt específiques i moltes d'elles tenen a fulles i tiges mecanismes especials d'evacuació de les sals.

L'índex d'endemicitat d'aquests llocs és molt alt. Les saladines i els socarrells en són bons exemples. Algunes espècies tenen àrees de distribució tan petites que són exclusives d'una caleta o d'uns pocs metres de roquissar.

El fonoll marí, altra planta que sempre propera a la mar, és apreciada a l'illa per la seva comestibilitat, i amb ella es confecciona una espècie de conserva en vinagre destinada a acompanyar determinats menjars.

- Altres formacions vegetals presents són la garlanda, el xiprell i el romaní. No és a Mondragó una comunitat freqüent i es troba als indrets més escarpats dels barrancs. La vegetació dunar es troba especialment a la platja de s'Amarador, on hi ha una major extensió d'arena. Sense trobar una estructura dunar ben desenvolupada, al parc de Mondragó hi podem observar algunes espècies pròpies de llocs arenosos, com el card marí, el lliri de platja i la flor de tot l'any.

La Fauna

No existeix un inventari exhaustiu de la fauna del parc, però una primera aproximació ens fa adonar que el grup faunística majoritàriament representat és el de les aus, amb més de 70 espècies d'aucells catalogades. Una bona part d'aquestes són aus migratòries. 

Esporàdicament es posen a prop de les basses exemplars d'àguila peixetera, procedents probablement de Cabrera.

L'observació d'aus marines com el corb marí, la gavina roja i la gavina vulgar és habitual desde qualsevol punt d'aquesta costa.

Als penyals de l'Estret del Temps, s'hi troben la tortera turca, la falzia pàl·lida, el busqueret de coa llarga i la titina de camp.

Els mamífers més rellevants són l'eriçó, la geneta, el mostel, la llebre i la rata cellarda. També es coneix una espècie de rata -pinyada d'interès: la rata-pinyada de coa llarga.

La fauna de les basses i estanys és destacable: es troben la serp d'aigua, el calàpet i peixos com les llises i anguiles -almenys a ses Fonts de n'Alis hi ha gambússia-.

S'ha constatat la presència d'alguns escarabats de la família dels tenebriònids endèmics de les Illes Balears.

Altres espècies presents són el dragó, el dragonet i la serp de garriga. La tortuga de terra està extingida a la zona de Mondragó, però des de 1985 s'estan alliberant exemplars dins un projecte de reintroducció de l'espècie.

Usos i aprofitaments dels recursos

Una part del parc es dedicava antigament al conreu, tant de secà com de reguiu, aprofitant les surgències d'aigua. Especial valor tenen les diferents construccions de pedra seca que els homes han deixat com a testimoni de les seves activitats agrícoles al llarg de la història. A Mondragó hi podreu veure barraques de roter (petites construccions de pedra seca, destinades a al vegada a vivenda i sestador per a les bísties), barraques de curucull (més petites i destinades, encara avui en dia, per arrecerar el bestiar) i sínies (màquines per treure aigua subterrània emprades per al regatge dels conreus).

La zona és coneguda des de sempre com bona per a trobar-hi bolets comestibles a l'època idònia. Aquests organismes viuen als principals ecosistemes terrestres presents, però particularment a les garrigues. Cosme Aguiló recull dits com "sa marina esclata" o "sa garriga ja rebenta" fent referència a l'explosió de vida que hi ha amb la sortida dels bolets a aquest ambient, de la qual es fa ressò la cultura popular.

Al parc es troben dues canteres abandonades d'on temps enrere s'extreia els marès per a la construccións. La seva ubicació a prop de la mar (al Cap del Moro i a s'Estret del Temps) facilitava la distribució de la pedra a altres indrets de l'illa. A l'actualitat són elements de valor paisagístic i idonis per als estudis geològics.

Bibliografia: Ruta dels espais naturals a Mallorca

Enllaços d'interès:

Parc Natural de Mondragó

 

 

 

 

 

 

 

 

            

            

 

 

 

 

 

Fotografías: Kenshinja Koshinage Uraken