El Efímero Santuario Verde: Parc Natural de Sa Dragonera

Sa Dragonera va ser adquirida pel Consell de Mallorca l'any 1987, i declarada Parc Natural pel Decret 7/1995 del Govern de les Illes Balears. Consell i Govern en comparteixen la gestió. El parc comprèn les illes de Sa Dragonera (276 ha), Es Pantaleu (2,4 ha) i Sa Mitjana (0,3 ha). A més, existeix una zona d'influència marina on el personal del Parc duu a terme tasques de vigilància i seguiment.

El medi físic

L'illa de Sa Dragonera és una prolongació de la Serra de Tramuntana. Emergeix a l'extrem sud-oest de l'illa de Mallorca i està separada d'aquesta pel Canal des Freu amb uns 780 metres d'amplària. És l'illot més gran de Mallorca, amb una longitud màxima de 3,7 km entre el Cap de Tramuntana i el Cap de Llebeig.

L'illa presenta un relleu acusta, que cau al ponent abruptament cap a la mar en espectaculars penya-segats verticals. La costa de llevant descendeix de forma més progressiva formant caletes estretes i el portet natural de Cala Lladó. El Puig del Far Vell (na Popi) amb els seus 353 m és el punt més elevat de Dragonera; es Puig des Aucells (311 m) i es Més Alt (145 m) són altres cotes significatives.

Sa Dragonera està formada per materials calcaris. La naturalesa calcària de les roques ha motivat l'existència de diverses formacions càrstiques, como coves i avencs, de profunditat notable.

El clima de la zona és mediterrani semiàrid, amb una temperatura mitjana entre els 17ºC i 18ºC i una pluviositat mitjana anual de 350 mm. Les pluges més intenses tenen lloc entre setembre i desembre. La deficiència hídrica del sòl es fa rellevant entre maig i agost.

La flora i vegetació

La vegetació de Dragonera la conformen comunitats mediterrànies termòfiles, principalment garrigues. Alguns arbusts característics d'aquesta vegetació són les grans lletreres, l'aladern de fulla estreta i l'olivella.

Temps enrere el pinar ocupava una gran extensió, però als anys 30 va ésser estassat per part dels propietaris de l'illa. El que avui dia no es tallin pins ha propiciat que aquesta formació estigui ara en procés d'expansió.

Els penyals, són hàbitats extremadament importants quant a l'originalitat i riquesa florística de les Illes Balears. Molts endemismes són exclusius dels replans i fisures dels penyals, dels roquissars, les cingleres, les rossagueres i els pedruscalls. Les plantes que viuen a aquests ambients reben el nom de plantes rupícoles. Bona part de les espècies que hi trobam han fet d'aquests llocs uns veritables refugis on no sofreixen la pressió dels herbívors; si no existissin ovelles, i sobretot, cabres, veuríem que, amb el pas del temps, algunes es convertirien en plantes relativament freqüents a terra.

Alguns exemples de flors vistoses són la col borda, la maçanella i la violeta de penyal, que no és una violàcia com podria indicar el nom popular sinó que pertany a la família de les mongetes i altres llegums.

S'hi poden veure individus penjats de garballó a aquestes parets. La planta es devia estendre antigament per bona part de l'illa, però la pressió que va sofrir durant anys en què era cercada pel seu ús artesà la fa ara exclusiva dels penya-segats.

Als penyals també hi podreu destriar unes grans taques blanques i carabasses. Aquestes no són més que líquens (organismes vegetals formats per la simbiosi d'una alga i un fong) que sobreviuen a aquestes roques, sense necessitar terra, gràcies a l'energia lumínica del sol i l'aigua de pluja o de la rosada que els aporta substàncies minerals dissoltes.

La zona rocallosa més litoral està colonitzada per platnes adaptades als vents carregats de sal provinents de la mara. Les saladines, el fonoll marí i els coixinets de monja són abundosos a la franja propera a la zona d'influència dels esquitxos de les ones.

També s'hi poden observar plantes d'estratègia més ruderal (adaptades a pertorbacions ambientals elevades) als voltants de les construccions humanes, camins i camps de conreus de secà.

La fauna

Les colònies d'aus marines i els rapinyaires són els aucells que més contribueixen a caracteritzar faunísticament l'ecosistema. Per la seva situació geogràfica privilegiada, sa Dragonera es també un punt estratègic singular durant la migració autumnal dels aucells.

D'entre les aus marines destaquen les colònies de gavina roja, baldritja, virot, corbmarí i noneta. La colònia de gavina vulgar és especialment elevada i ha estat objecte d'un control demogràfic des de l'any 1989 a causa de la forta incidència que té l'augment de les seves poblacions sobre altres aus.

A sa Dragonera es troba la major colónia actualment existent de falcó marí. L'àguila peixatera criava temps enrere, i actualment es pot observar amb certa freqüència pescant als voltants de l'illa.

Altres elements no menys significatius de la fauna de Dragonera són la densa població de sargantana de les Balears (amb una subespècie endèmica de l'illa) i la presència de crustacis cecs i cavernícoles, que han pogut mantenir-se aïllats a les aigües d'una cavitat relativament fonda a la qual s'accedeix per terra.

L'entorn marí

És d'un elevat valor per la varietat i la riquesa dels seus fons. S'han descrit vuit ecosistemes on destaques les comunitats coral·lígenes, precoral·lígenes i les praderes de Posidonia oceànica que s'estenen al llarg del canal que separa Dragonera de Mallorca.

S'han detectat 114 espècies d'invertebrats, amb una àmplia representació del grup dels mol·luscs i dels crustacis, i 100 espècies de peixos de les quals 20 són escasses o ocasionals.

El dofí comú i les tortugues marines són espècies de vertebrats freqüents a aquestes aigües.

Temps enrere, almenys fins al primer terç de segle, era possible trobar-hi un mamífer marí de la família de les foques, anomenat popularment vellmarí. Aquest animal s'ha extingit a les Illes Balears; la seva presència a Dragonera està documentada i es reflecteix a algun topònim de l'illa (cova del vellmarí).

L'illa des Pantaleu

Està situada entre Sant Elm i sa Dragonera, molt a prop de la costa de Mallorca. És un illot de petita extensió (2,5 ha), relleu suau (26 m d'alçada màxima) i forma arrodonida. Cobert de vegetació litoral halòfila i de garriga, acull la major colònia de virots de Mallorca.

Conservació i amenaces

La protecció efectiva de la zona del Parc Natural de Sa Dragonera demana que el seu maneig amb vista a la conservació no quedi reduït a una simple declaració i s'hi dediquin pressupost i esforços per organitzar el parc.

El Grup Ornitològic Balear (GOB) realitza cada any campanyes de censat i d'anellament d'aucells.

Els incendis són, a una zona tan seca, una amenaça evident.